Se’m fa difícil dir-te això però… torno a marxar. Si, un altre cop… espero que no t’enfadis.
Enganyar-te no va ser mai la meva intenció, mai abans m’havia passat pel cap però es que Praga… un cop hi vaig ser allà no m’hi vaig poder resistir. No es tracta de que ella sigui millor que tu, simplement sou… diferents.
Tu tens el mediterrani, el modernisme, els mercats i això sempre serà un punt a favor teu, igual que el dia de Sant Jordi. Pero es que Praga té parcs, riu i castells. Té petits carrerons empedrats i tramvies amunt i avall. Tu tens el Poblenou i Gràcia però a Praga també hi són Karlín i Vinohradi. Tens el mirador del Turó de la Rovira però es que les vistes des del metrònom de Letna també m’agraden moltíssim…
Se m’acut una cosa en la que us assembleu: les dues teniu cert vincle amb la ciutat de París, tu amb l’Arc de Triomf i ella amb la Torre Eiffel de Petřín. Se que si us coneguessiu us agradarieu l’una a l’altre, n’estic segura.
Això no és pas un adéu, Barcelona. És un fins aviat. Tu sempre seras la nina dels meus ulls i tant se val els països que visiti o les ciutats en les que visqui perquè et prometo que sempre tornaré. Tornaré per gaudir-te amb els 5 sentits. Tornaré per veure’t, olorar-te, escoltar-te, menjar-te i passejar-te.
Tornaré per mirar com el cel i el mar es troben i sentir, un cop més, que tu i jo també ens hem trobat.
Una chica con wanderlust. 